Periódico CNT nº 418 – Abril 2015

Ya se encuentra disponible el número 418 del periódico CNT correspondiente al mes de abril del 2015.

El periódico se puede comprar en los siguientes lugares:
CNT-Valencia → Calle del Progreso nº126, Cabanyal-Canyamelar (ver mapa)
Librería Primado → Avenida Primado Reig nº102, Jaume Roig (ver mapa)

Y está disponible para consulta en:
Kaf Café → Calle Arquitecto Arnau nº16, Benimaclet (ver mapa)
Café Cronopio
Calle del Barón de San Petrillo nº46, Benimaclet (ver mapa)
La Gramola
Calle del Barón de San Petrillo nº9, Benimaclet (ver mapa)
Crit i Nit Calle Doctor García Brustenga nº8, Benimaclet (ver mapa)
Biblioteca Anarquista de l’Horta Calle Diógenes López Mechó s/n, Camí de Vera (ver mapa)
Mendiclub Restobar → Calle Poeta Durán y Tortajada nº4, Ciutat Jardí (ver mapa)
Taska Gat → Calle Campoamor nº42, Ciutat Jardí (ver mapa)
El Asesino → Plaza Cedro nº1, Ciutat Jardí (ver mapa)
Slaughterhouse → Calle de Denia nº22, Ruzafa (ver mapa)
La Tavernaire → Calle de Denia nº18, Ruzafa (ver mapa)
Biblioteca Municipal d’Alginet Calle Arzobispo Sanchís nº29, Alginet (ver mapa)

cnt 418 web_opti

  Descargar periódico

Ruedas, engranajes y los palos necesarios

Sí, ruedas, engranajes y máquinas de todo tipo, reales y políticas. Poder, riqueza, valores dominantes, explotación, injusticia social y económica; en definitiva, vivimos en condiciones de pobreza física y mental, las cuales no hemos elegido ni en la forma ni en el fondo, y las sufrimos como clase con una resignación que resulta insultante.

Hay quien piensa que lo anterior se refiere al Primero de Mayo histórico, pero no nos engañemos: tiene que ver con el Primero de Mayo aquí y ahora. Ya que en épocas pasadas, para disgusto de muchos, la clase obrera consiguió convertirse en actriz protagonista de la sociedad. Elegía su papel, redactaba su propio guión, decidiendo dónde y cómo actuar. No necesitaba apuntadores ni regidores, actuaba por sí misma en función de sus propios intereses y valores, encaminados a cambiar todas las injusticias y desigualdades sociales a las que estaba sometida. Conseguimos llenar taquilla hasta desbordar el aforo del teatro en el que querían que actuáramos, y cambiamos su realidad transformando la nuestra. Juntos, como una misma clase consciente y concienciada, éramos el espectáculo en vivo y en directo.

Este año, junto a otros actores, volverá a estar en cartel un clásico de la lucha obrera: esa obrera colectiva que es la huelga general. Por eso tenemos que ponernos a interpretar todos juntos el papel del palo en la rueda y conseguir que los engranajes dejen de girar al ritmo marcado por el sistema. Que este Primero de Mayo sea el comienzo del primer acto de ese espectáculo colectivo y necesario que es la huelga general. Para ello, convirtámonos todos en artistas de calle, y en vez de hacer reír, consigamos que la gente reaccione, pierda el miedo, y se sume a la lucha. Que sean parte del espectáculo y que juntos interpretemos todos el papel de palo en la rueda.

Aquí y ahora, Primero de Mayo, caminando hacia la Huelga General.

Secretariado Permanente del Comité Confederal

En este número:

  • Portada | Pan, techo, trabajo, libertad… Vivir con dignidad
  • Sindical pág 6 | 26-F, en defensa de la educación libre
  • Economía pág 10 | Análisis del sistema de pensiones
  • Actualidad pág 15 | La alta velocidad se estrella
  • Global pág 20 | Ucrania, un país en estado de descomposición
  • Memoria e Historia pág 22 | Represores del anarquismo
  • Cultura cuadernillo central | Entrevista a Julio Reyero: «La caridad es un deber cristiano menos molesto que la ética»
  • Opinión pág 26 | El futuro de la anarcosindical en el mapa social actual
  • Contraportada | Moncho Alpuente: la honestidad de un periodista a la contra

[Manifiesto] Por el fin del Genocidio Migratorio en el Mediterráneo

La Campaña Estatal por el Cierre de los CIE, junto con múltiples organizaciones de defensa de los derechos humanos, condenamos el Genocidio Migratorio que se está produciendo en el Mar Mediterráneo y denunciamos:

Que las personas que han perdido la vida tenían diversos motivos para emprender su viaje; entre éstos, huir de conflictos políticos, bélicos y de la propia pobreza. Lejos de ser fenómenos “naturales”, están directamente relacionados con la política exterior de la Unión Europea y sus intereses comerciales.

Que la Unión Europea define a estas personas como “inmigrantes ilegales” para no tener que aceptar las implicaciones de lo que realmente son: potenciales refugiados, niños y niñas, víctimas de diversos conflictos.

Que la mayoría  de las personas que se han ahogado deberían haber estado amparadas por la legislación y los tratados de protección internacionales suscritos por los países de la Unión Europea. Ante la imposibilidad de cursar cualquier tipo de solicitud, se ven obligadas a arrojarse al mar para, una vez llegadas a Europa, tratar de conseguir este reconocimiento.

Que la UE ha renunciado a su orientación más humanitaria y respetuosa con los Derechos Humanos para darle, en cambio, una orientación bélica a todo lo que tiene que ver con las migraciones. La mayor responsable de este enfoque es la Agencia Frontex. La Agencia entiende el intento de acceso de las personas como un “riesgo” (literalmente) de violación de las Fronteras. Se dedican millones de euros a sufragar tecnología militar de vigilancia y, en cambio, no se destina ninguna medida al salvamento de personas.  Recordamos que la Agencia Frontex ha pasado de tener un presupuesto anual de 5 millones de euros en su origen (2004) a más de 80 millones por año en 2015. El Estado Español destinó en el último lustro casi 290 millones de euros a sellar las fronteras españolas y menos de 10 millones a la acogida de refugiados, una de las ratios más desiguales de la Unión Europea. También ha pagado 50 millones de euros a Marruecos para que construya una nueva valla de concertinas. No faltan recursos, sino voluntad política.

Que la tecnología de Frontex es capaz de localizar las embarcaciones, pero resulta absolutamente incapaz de salvar a las personas. Por prioridades políticas, se invierte el dinero en el control de personas pero no en su salvamento.

Que el Ministro de Interior, Fernández Diaz, es responsable directo de legitimar estas muertes, pues considera que salvar vidas en el Mediterráneo puede generar un efecto llamada. Es decir, según el Ministro, hay personas que hoy tienen que morir para que un posible efecto (sin una relación causal clara) sea evitado. El verdadero efecto llamada no es Salvamento Marítimo. Más bien estamos ante un efecto directo de expulsión, consecuencia de las políticas Europeas en África. Afirmaciones como las del Ministro deberían tener consecuencias legales.

Que no es tolerable aceptar que “otra embarcación se ha hundido”: hay toda una cadena de responsabilidades que han de ser investigadas, esclarecidas y, en su caso, juzgadas. Se ha de evitar que vuelva a suceder, mejorando los protocolos de salvamento.

Que es inadmisible la hipocresía del Presidente del Gobierno cuando indica que “Ya no valen las palabras, hay que actuar” en relación a las muertes del Mediterráneo. Desgraciadamente, naufragios como éste suelen servir para lanzar medidas que dotan de más medios a Frontex sin cambiar un ápice su errática concepción de las migraciones (como una amenaza y un riesgo) y su lógica bélica. En otras ocasiones, se han dado respuestas de intervención directa en los países de origen: bien condicionando sus “ayudas al desarrollo” a la colaboración en la represión de las migraciones o bien con intervenciones diplomático-militares que generan aún más desplazados. Ambas opciones suponen precarizar aún más la experiencia migratoria y aumentar los naufragios en el Mediterráneo, el mar más mortífero del mundo.

Que es necesaria la inversión en un programa europeo de salvamento marítimo acorde a la envergadura del problema, paralela a una reducción de la financiación de programas, operaciones y tecnologías que militarizan la frontera.

Que se hace necesaria la realización de un programa de identificación y memoria de las víctimas, y de repatriación de los cuerpos a sus familias.

La tragedia como género literario hace referencia a cómo los personajes son enfrentados contra el destino de los dioses con resultados de muerte o infortunio. Lo que ha ocurrido el domingo en las aguas del mediterráneo, sin embargo, está lejos de poder considerarse como tal: no son tragedias inevitables, es una responsabilidad de la Unión Europea.

Por el fin de las muertes en el Mediterráneo.
Por el fin del Genocidio Migratorio #GenocidioMigratorio

Campaña Estatal por el Cierre de los CIE

CIES NO

[Crónica] La Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià inicia su andadura con un sentido homenaje a las víctimas del franquismo

El acto, al que asistieron varios centenares de personas, tuvo lugar el pasado 18 de abril en el Cementerio General de Valencia.

Impulsada por CNT-Valencia con voluntad de integrar los esfuerzos de las diversas organizaciones del País Valencià en materia de Memoria Histórica, la Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià realizó su primer acto público con un notable éxito. Varios cientos de personas recorrieron el Cementerio General de Valencia hasta el monolito de la vergüenza -que equipara a las víctimas de la guerra civil con sus verdugos- y frente al que se leyó un manifiesto recordando a las más de 26.000 personas cuyos cuerpos todavía yacen amontonados en una de las fosas comunes más grandes de Europa. Durante el acto se denunció no sólo que se insulte a las víctimas al no querer condenar el franquismo sino que además se pongan todas las trabas posibles para exhumar los cuerpos, despojándonos de la verdad, la justicia y el reconocimiento de la dignidad de quienes lucharon contra el fascismo.

A estas palabras se añadieron las sentidas canciones de Borja Penalba y Tomàs de los Santos. Después, la Colla Dolçainera Estrela Roja de Benimaclet y la Colla de Tabal i Dolçaina de la Societat Coral El Micalet interpretaron «La Internacional», «A las barricadas» y «La muixeranga» -levantando la Colla Castellera Muixeranga un castell al sonar ésta última-. Finalmente, se colocaron en la fosa número 5 varios claveles con el nombre de algunas de esas víctimas por cuya dignidad la Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià se ha comprometido a seguir luchando.

Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)

cementerio_02
cementerio_03
cementerio_04
cementerio_06
cementerio_05

XV Mostra del LLibre Anarquista

El próximo sábado 18 de abril comienza la XV Mostra del Llibre Anarquista de València, para la que están programadas diversas presentaciones de libros, debates y conciertos que podéis consultar en la web de la mostra.

Además, durante los días 25 y 26 de abril (sábado y domingo) se montarán en la Plaza del Carmen varios puestos, entre los que se encontrará el de la distribuidora de CNT-Valencia donde podréis adquirir libros, periódicos y camisetas, así como otros materiales de temática libertaria. Tanto si queréis ir echándole un vistazo a nuestro catálogo como si no vais a poder asistir ese fin de semana a la mostra, podéis consultar en nuestra web, además de los materiales disponibles, la ubicación y horarios habituales de la distribuidora.

¡Os esperamos en la Plaza del Carmen!

Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)

cabecera

[18A] La Plataforma per la Memòria del País Valencià convoca un homenatge a les víctimes del franquisme

CNT-València, com a organització integrant de la Plataforma, participarà en l’acte, que tindrà lloc al Cementeri de València el pròxim dissabte 18 d’abril a les 10:30h.

Fa 84 anys, el poble va fer tremolar el poder de les oligarquies que es sustentaven en les seues institucions: l’església, l’exèrcit, el poder terratinent, la indústria d’explotació obrera… Temps de lluita i d’unitat popular que obriren el camí cap a l’alliberament de les dones i, també, dels pobles de la Península que havien mantingut la seua identitat front a la imposició.

Es sentí amb força la veu de qui no podia tindre paciència perquè vivien en la fam i la misèria. La seua empenta aturà la reacció ii permeté resistir 3 anys de guerra front el feixisme, enormement poderós a Europa. Tot s’acabà aquell 1 d’abril de 1939, quan les oligarquies de sempre assoliren els seus últims objectius militars.  Intentaren fer callar el clam de justícia amb una gran massacre que soterraren sota 40 anys de dictadura franquista, i es volgueren garantir la impunitat amb el pacte d’oblit de la Transició.

Moltes, moltes de les víctimes del feixisme són a les enormes fosses comunes del cementiri de València, entre les que es troben les més grans d’Europa.  Els registres recullen més de 26.000 persones, amuntegades en forats molt profunds que s’anaven omplint a poc a poc amb cada afusellament, amb cada tortura, amb cada linxament, amb cada mort per fam i malalties. Fins a 10 persones en cada forat, numerades als registres per la posició que ocupaven. Moltes d’aquestes posicions no hi són apuntades, fent palès que assassinaren i soterraren molta més gent.

Ha quedat clar que estem molt lluny de saber la dimensió real d’aquell genocidi a tot l’estat, i que les seues autoritats i institucions volen que la veritat es mantinga oculta per sempre. És el pes dels cognoms dels genocides que, gràcies al nepotisme, encara sonen una i altra vegada perquè els i les seues descendents ocupen les més altes instàncies de poder. És la realitat d’un sistema continuador del franquisme i que mai l’ha condemnat, on fer-ne apologia i menysprear la memòria de les víctimes és una de les seues llibertats.

Els processos per a la recuperació de la memòria s’han tancat en fals. És el cas de la Llei d’Amnistia de 1977, veritable llei de punt i final que desempara i oblida les víctimes, impedeix la judicialització dels culpables i atorga el perdó als botxins; i la Llei de Memòria Històrica del 2007, amb la que es renoven els pactes de la Transició. De l’arxiu de la demanda presentada pel Fòrum de la Memòria del País Valencià davant la Cort Europea dels Drets Humans d’Estrasburg, que ha posat en evidència la història de connivència amb el franquisme de les democràcies europees. És el vergonyant procés pels xiquets i xiquetes furtats durant el franquisme, centrat en els casos posteriors a 1960 per a amagar tot el que es va fer a l’empara de la llei Vallejo-Nájera de 1940, que legitimava el robatori dels fills i filles de la gent represaliada.

La lluita, però, continua: el sumari argentí impulsat des del Jutjat Federal nº1 està fent sentir la veu de les víctimes i està assenyalant botxins, torturadors i assassins que operaren als carrers, les sales de tortura de les comissaries i els alts centres de poder abans i després de la mort del dictador. També continua amb la memòria de totes les víctimes soterrades a les fosses del Cementeri General de València, que l’Ajuntament no ha deixat d’intentar esborrar. No podran perquè, senzillament, no li poden posar portes al camp. A quasi 40 anys de la mort de Franco, s’esforcen en bloquejar i retardar el coneixement de la veritat i, el que és més greu, malversant els diners públics. Però, malgrat les dificultats, la veritat ix a la llum i ens mostra les dimensions d’eixe genocidi amb treballs com el del Fòrum de la Memòria del País Valencià.

Ara que les contradiccions i el desprestigi del postfranquisme són encara més evident, tornem a exigir que s’acabe per sempre aquest genocidi que, com han denunciat diverses organitzacions internacionals de defensa dels drets humanes (ONU, Amnistia Internacional,…) es reprodueix amb la desempara de les víctimes i la seua gent. És l’hora de la Comissió de la Veritat que pose fi a la destrucció de les restes i indicis, que òbriga tots els arxius, reculla tots els testimonis i establisca les responsabilitats.  Incloses les de l’Església Catòlica, que es beneficia dels privilegis i el patrimoni que acumulà per justificar “la Creuada” i els assassinats indiscriminats i per donar suport a la dictadura fins a l’últim dia.

És l’hora d’un protocol judicial i forense per a posar en marxa les exhumacions i acabar amb les tombes sense nom ni memòria que es reparteixen a centenars pels camps, els vorals de les carreteres o els cementiris. És l’hora de traure a la llum totes les vides trencades que volgueren soterrar per sempre a les foses del Cementiri General de València, una ciutat que no caigué en mans feixistes fins a l’últim dia de la guerra i que, farcida de convents, esglésies i hospitals convertits en centres de reclusió, estigué a mig camí del gueto i del camp d’extermini.

Volem memòria, no la vergonya del monòlit que alçaren per a equiparar els botxins amb les víctimes i que esperem que desaparega molt prompte del seu costat.

Volem que siguen al nostre costat. Volem que siguen on han de ser. Volem el seu record.  Volem respecte i reconeixement.

Volem, per sempre, tots els seus noms.

Plataforma per la Memòria del País Valencià

591x835xcartel_plataforma_per_la_memoria_pv.jpg.pagespeed.ic.W3MvLgeKMd

El sindicato que te protege