Archivo de la categoría: General

[5 de Març] CNT València presenta la novel·la gràfica «Sólo Los Muertos No Hablan»

El proper 5 de Març a les 18 hores, Ángel Muñoz ens presentarà a CNT València el seu tercer treball «Sólo Los Muertos No Hablan» una novel·la gràfica editada per Edicions de Ponent que es podrà adquirir en la presentació. Seguir leyendo [5 de Març] CNT València presenta la novel·la gràfica «Sólo Los Muertos No Hablan»

El Tiempo de las Cerezas 1977-1979: Eclosión Libertaria. Documental d’estrena en València

El 13 de Gener a les 19:00 hores, s’estrena el documental El Tiempo de las Cerezas, de Juan Felipe, qui a més a més, presentarà la projecció al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València.

El-Tiempo-De-Las-Cerezas1

Aquest documental aborda la Transició des de l’òptica llibertària. Reflexiona sobre el fort ressorgiment llibertari als anys 70 i dels motius del seu declivi, quan gent de tota edat i condició es començava a organitzar i sorgien multitud de grups llibertaris, revistes i ateneus. El moviment llibertari es va reactivar amb intensitat junt amb la CNT i semblava que l’anarcosindicalisme recuperava la força dels anys 30, fins aconseguir mobilitzacions massives com la de San Sebastián de los Reyes, la de Montjuïc o les Jornades Llibertàries de Barcelona. Tota aquesta gent de diferents corrents transformadores s’intentaren vertebrar al voltant de la històrica CNT, però malauradament, aquesta confluència no es va aconseguir i l’explosiu ressorgiment llibertari dels 70 va acabar per detenir-se.

És en aquest espai on es centra la mirada reflexiva d’un documental recolzat amb diferents testimonis i distinta participació en aquesta època històrica, tractant d’ajudar a entendre aquell intens ressorgir llibertari per reflexionar sobre la seva fugacitat.

Esperem que gaudiu del documental, el qual, sols s’ha projectat a la Filmoteca de Saragossa durant les Jornades Culturals del XI Congrés de la CNT, i pel moment, sols s’espera que a finals de Gener es projecte a Madrid amb la presència de Pepe Ribas de la revista «Ajoblanco«.

Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)

Tràilers:

El Tiempo de las Cerezas 1
El Tiempo de las Cerezas 2
El Tiempo de las Cerezas 3

Una única salida: sindicalismo de clase y sin subvenciones

«Los sindicatos están desaparecidos, ya no se reivindica; parece que no haya problemas». Esta afirmación es válida para la mayoría de ellos, pero no para todos.

Salvados-2En el programa semanal Salvados, emitido el pasado 22 de noviembre bajo el título de Viva la clase media, se realizó un monográfico sobre la clase trabajadora en el que invitados como Owen Jones o Juan Manuel Martínez Morala hablaron sobre el sindicalismo de clase. En este programa, algunas reflexiones apuntaban que «CCOO y UGT han dejado de ser los sindicatos de la clase trabajadora» puesto que «a la renuncia ellos lo llaman negociación». Para comprobar la veracidad de dichas palabras, únicamente  debemos tomar como ejemplo el funcionamiento de estos sindicatos en la negociación de un ERE o, por otra parte, la inquietante defensa que hizo sobre éstos el presidente de la patronal, Juan Rosell, cuando no hace mucho ya expresó, además, «si  no hay sindicatos nos convertimos en asamblearios». Declaraciones de intenciones tan clarificadoras como ésta, conjugan a la perfección con algunas de las valoraciones que los invitados de Salvados realizaron durante el programa del 22 de noviembre, pues, ciertamente, “si los trabajadores no salen en defensa de los sindicatos y sale la patronal, no serán sindicatos de trabajadores, serán sindicatos de la patronal».

En la misma línea, y ante la más que evidente supervivencia de estos sindicatos mediante las subvenciones del Gobierno –puesto que son su principal fuente de ingresos- se subraya la financiación estatal como salvación y condena. No hay nada más directo y efectivo que controlar aquello que se financia: una síntesis clara de las razones por la cuales dichos sindicatos ya hace mucho que dejaron atrás los intereses de los/as trabajadores y trabajadoras.

Tras analizar el programa, los/as espectadores/as debieran creer que todo lo mencionado anteriormente refuerza la tesis de la inutilidad de los sindicatos, pero no es así, puesto que, en sintonía con lo expresado en el programa «los sindicatos son necesarios, y ahora más que nunca, porque si no, estamos a merced individualmente los sindicatos de la patronal, la CEOE, la CEPYME, etc.». «[Los/as trabajadores/as debemos] construir un sindicato de clase, que tenga el interés de los trabajadores y de los ciudadanos, y que le ponga freno a la patronal». Es más, probablemente, el/la lector/a pueda haber pensado, tras leer estas líneas, que ojalá hubiera un sindicato decente que representara los intereses de la clase trabajadora.

En CNT creemos en un sindicalismo autogestionado, ya que únicamente obtenemos nuestros ingresos de las cuotas de la afiliación; creemos en la afirmación de que «quien no es independiente económicamente, no lo puede ser política o ideológicamente» y las decisiones referentes a los/as afiliados/as se toman mediante asambleas de la afiliación misma porque nadie conocerá ni luchará mejor por los intereses de los trabajadores y trabajadoras que los/as trabajadores/as mismos/as. Siguiendo estos principios, en CNT rechazamos también las elecciones sindicales y los comités de empresa, pues estamos convencidos/as de que los/as trabajadores/as, debidamente asesorados/as, somos plenamente capaces de negociar con la empresa.

Pero como lo que mejor nos define son los hechos, he aquí algunos ejemplos:

Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)

Referencia:

http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/juan-manuel-martinez-morala-ccoo-ugt-han-dejado-ser-sindicatos-clase-trabajadora_2015112200165.html

Engranajes y Lemas

[Crónica] Las Marchas de la Dignidad vuelven a tomar las calles de Valencia para exigir pan, trabajo, techo y dignidad

CNT participó en una convocatoria en la que se quiso recordar la apremiante necesidad de estas reivindicaciones, frente al discurso oficial de la recuperación económica.

Son días de intensa propaganda electoral y, mientras unos tratan de tapar la emigración forzosa de quienes han perdido la esperanza de encontrar trabajo aquí y la extrema precariedad de quienes han tenido la dudosa suerte de encontrarlo -ni que decir tiene que temporal, mal pagado y con menos derechos y garantías que nunca-, otros se venden como la enésima promesa de que todo va a cambiar si votamos por su supuestamente renovadora opción. Pero, mientras los partidos políticos juegan al despiste, las Marchas de la Dignidad siguen insistiendo en mostrarnos la realidad del sufrimiento de la clase trabajadora y en reivindicar la construcción de poder popular como alternativa a seguir confiando en ese cambio por la vía parlamentaria que nunca llegó ni se le espera.

Así, el pasado 22 de octubre, se volvieron a gritar consignas en favor del reparto del trabajo y de la riqueza, de los derechos laborales y de la libertad a seguir exigiéndolos en las calles y en los puestos de trabajo, en un momento en el que la amenaza de la mordaza y de los grilletes planea más que nunca sobre las cabezas de toda trabajadora y trabajador que se atreva a reclamar una vida digna. También se acordaron las Marchas, a su paso por la calle de las barcas, de quienes son los grandes responsables de esta situación, esos bancos que compran a la clase política con los pingües beneficios obtenidos de las inyecciones de dinero público, de la especulación urbanística, de las preferentes y de otras muchas estafas perpetradas con total impunidad.

Dentro de este espíritu crítico y combativo, el bloque de la CNT se caracterizó -como viene siendo habitual- por su incansable defensa de los principios anarcosindicalistas, de la democracia directa frente al delegacionismo, de la autogestión frente a la dependencia de las instituciones -con consginas como ‘Unió, acció, autogestió’, ‘Que visca la lluita de la classe obrera’ o ‘Reforma laboral, terrorisme patronal’-, recordando aquello de que «si nadie trabaja por ti, que nadie decida por ti». Una máxima que sin duda habrá que volver a recordar cuando, tras las elecciones, recibamos la enésima dosis de realidad en ese juego en el que los sillones van cambiando pero el pueblo siempre pierde.

Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)

IMG_20151022_200830IMG_20151022_195552IMG_20151022_201609821IMG_20151022_195750 IMG_20151022_200836

[Convocatòria] Marxes de la Dignitat: 22 octubre, tornem als carrers per exigir Pa, Treball i Sostre

19.30h Plaça Sant Agustí.
No al pagament del deute. Sí a una vida que valga la pena viure.

Les Marxes de la Dignitat tornen als carrers per demostrar la força del poble enfront del poder econòmic i polític del règim del ’78.

Fa dos anys les Marxes de la Dignitat van aconseguir reunir prop de dos milions de persones a Madrid en la manifestació més multitudinària dels últims trenta anys. Va ser notícia internacional i probablement aquesta demostració de força de les classes populars va aconseguir alentir l’aplicació de les mesures retrògrades de l’anomenat «Partit Popular». També, probablement, va contribuir a la seua pèrdua de poder en les eleccions locals i autonòmiques d’aquest any i, a més, va propiciar l’abdicació de Joan Carles de Borbó.

5_marchas-22M_CNT-Copiar_800x533La reforma de l’article 135 pactada pel PSOE amb el PP a l’agost de 2011 va segrestar la nostra sobirania. Obliga els governs a subordinar les polítiques que han d’assegurar els drets bàsics de la ciutadania a pagar un deute il·legítim i odiós, un deute que originalment era privat (la major part, dels bancs) i que s’ha convertit en deute públic per la qual cosa tots i totes hem de pagar els errors dels més rics.

El PP ha aplicat aquestes polítiques amb alegria i ja anuncien que hem sortit de la crisi, la qual cosa vol dir que les grans empreses i la banca tornen a obtenir grans beneficis, però a costa d’enfonsar a una gran part de la majoria social, gent treballadora, en la misèria.

Així, hem vist com les successives reformes laborals han augmentat la precarietat i la temporalitat i han debilitat la capacitat de negociació dels treballadors i les treballadores. L’atur augmenta sobretot entre les dones i la joventut, molta de la qual, altament qualificada, es veu obligada a emigrar.

Així, hem vist com el sou mínim interprofessional s’ha congelat en 645,30€ (enfront dels 1.430,22€ de França i els 2.000€ dels països nòrdics).

Així, hem vist com s’han retallat els serveis bàsics i essencials per al desenvolupament de l’ésser humà, com ara l’ensenyament i la sanitat, i com han aplicat privatitzacions per mercantilitzar la satisfacció drets bàsics.

Marchas-dignidad-1Així, hem vist com moltes persones que treballen en situacions angoixants no poden arribar a final de mes: abans ser mileurista es considerava un malson, ara s’ha convertit en un somni impossible per a moltes persones.

Així, hem vist que els bancs que enganyen a la gent i després desnonen a les famílies i les condemnen a un deute que durarà tota la vida.
Així, hem vist com han allargat la vida laboral i com moltes persones cobren pensions d’una quantia per sota del llindar de la pobresa.

No tot són retallades, l’Estat espanyol, i dins d’aquest el País Valencià, són de les zones de la Unió Europea on els rics han de fer una menor contribució fiscal. No s’ha retallat de manera dràstica la inversió en despeses militars: l’OTAN i els encarregats de la Política Europea de Seguretat i Defensa podrien queixar-se.

Hem dit que fa dos anys les Marxes de la Dignitat van ser un èxit. Però, si volem anar creant una societat igualitària, on el benestar i la felicitat de cadascú i cadascuna siga condició necessària per al benestar i la felicitat de tots i totes, on les persones puguen realitzar les possibilitats infinites del seu destí, la lluita ha de continuar.

Per tot això, demanem la teua participació activa en les mobilitzacions d’aquest mes, especialment el dia 22 d’octubre per a exigir:

-Treball digne i la recuperació dels drets laborals robats al poble treballador.

-Dret a l’habitatge. Compliment de les exigències de la PAH.

-Garantir els serveis bàsics de llum, aigua i gas.

-Defensa dels serveis públics de qualitat per a tots i totes.

-Renda social bàsica per a la situació d’emergència social i el foment d’un treball social garantit.

-Derogació de les lleis repressives, especialment la «Llei Mordassa», i l’absolució i llibertat dels represaliats per motius polítics.

-Defensa dels drets de la dona i lluita contra tota violència de gènere.

-Defensa de la igualtat legal, social i real dels col·lectius LGTBI.

-Defensa del medi ambient per assegurar els drets de les generacions futures.

-Rebuig al pagament del deute il·legítim i odiós. No a l’Europa del Capital.

-No a l’OTAN. No a la guerra.

-Futur digne per a la joventut que no l’obligue a l’exili o la migració.

-Dret a decidir de les persones, els pobles i les nacions de l’estat en els aspectes que afecten a la seua vida i futur.

-Rebuig dels tractats entre governs i transnacionals contra els drets socials. No al TTIP, CETA i TISA.

-Drets per a totes. Cap ésser humà és il·legal. Pel tancament dels CIE’S.

22o