Nosaltres ens acostumem a viure amb por. Vivim – més aviat sobrevivim – alerta: alerta per a arribar vives i sanes a casa quan sortim a la nit, alerta per a no caure en una relació de violència masclista, alerta perquè no ens assetgin, ens violentin, ens violin, ens assassinin. El nostre cos sap de memòria quins músculs es tensen quan escoltem passos massa prop de nosaltres si caminem soles de nit. Les nostres pulsacions es disparen quan li donem mil voltes a com enfrontar-nos a aquest oncle bavós, a aquest company bavós, a aquest cap bavós. Ens suen les mans tement el nostre acomiadament si no somriem prou, si no som prou complaents, si no som submises.