Nosaltres ens acostumem a viure amb por. Vivim – més aviat sobrevivim – alerta: alerta per a arribar vives i sanes a casa quan sortim a la nit, alerta per a no caure en una relació de violència masclista, alerta perquè no ens assetgin, ens violentin, ens violin, ens assassinin. El nostre cos sap de memòria quins músculs es tensen quan escoltem passos massa prop de nosaltres si caminem soles de nit. Les nostres pulsacions es disparen quan li donem mil voltes a com enfrontar-nos a aquest oncle bavós, a aquest company bavós, a aquest cap bavós. Ens suen les mans tement el nostre acomiadament si no somriem prou, si no som prou complaents, si no som submises. 

Ens quedem sense aire si pensem en el moment en el qual en l’empresa s’adonin que estem embarassades. Ens ofeguem quan no sabem amb qui deixar a les nostres filles mentre fem jornades maratonianes en condicions precàries sabent, a més, que les nostres pensions seran inferiors a les dels homes.

Ens acostumem tant a viure amb por, que la por ja és una part de nosaltres. És comprensible: en el que va d’any, 82 dones han estat assassinades¹. A Espanya es denuncien 14 violacions al dia, és a dir, una cada dues hores; i 55 agressions sexuals al dia, és a dir, més de dos cada hora. Unes agressions que no deixen d’augmentar, segons el Balanç de Criminalitat d’Interior, que assenyala un augment de gairebé cinc punts respecte a 2023². Aquest fet, que és la punta de l’iceberg, se li uneixen les altres violències estructurals que vivim en el dia a dia: dificultat d’accés a l’ocupació, precarització de sectors feminitzats (neteja, cures,…), abús de temporalitat, reduccions de jornada per assumir tasques de cures en grau més alt que els homes, impunitat per als agressors i falta de reparació per a les víctimes, qüestionament dels nostres relats, abusos sexuals a menors i sexualització de la infància, violència contra les mares protectores, retallades en les pensions i en la sanitat i educació públiques, llocs que haurien de ser segurs en els quals diàriament es donen agressions masclistes i, per si no fos prou, la repressió: les nostres companyes de La Suïssa, de CNT Xixón, condemnades a presó per fer sindicalisme, per haver donat suport a una treballadora en lluita per la dignificació de les seves condicions de treball. Ens en recordem en aquest dia contra les violències masclistes, de les dones afganeses, de les palestines i de les kurdes. La seva resistència és esperança per a totes.

Per tot això, aquest 25N diem que sí, que, tenim por, però la por no ens salva. La nostra por ha donat pas a la ràbia i l’alegria organitzades amb les nostres companyes en CNT. La nostra por s’ha tornat en motor de canvi, de reacció contra el patriarcat i el capital, que ens asfixien. A CNT sabem que juntes ens defensem davant els envestiments d’un mercat laboral despietat i que juntes ens cuidem dels agressors masclistes fora dels nostres espais, i també dins, perquè som dones que cuidem de dones. A CNT somiem i construïm mons sense violències masclistes i és que, de tanta por, ja gairebé res ens espanta.

1 https://feminicidio.net/listado-de-feminicidios-y-otros-asesinatos-de-mujeres-cometidos-por-hombres-en-espana-en-2024/

2 https://efeminista.com/2024-datos-espana-violaciones/