CNT-València no faltarà a l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme que tindrà lloc el 14 d’abril a les 11:00h al Cementeri de València. És el nostre deure moral ser, aquest dia i tots, al costat dels nostres morts, recordan’t els seus crits de llibertat i fent sentir les seues veus trencades pel genocidi feixista.

MANIFEST CEMENTERI 14 ABRIL 2018

Fa huitanta i dos anys la classe treballadora va fer tremolar arreu l’Estat espanyol el poder dels grans terratinents i la gran burgesia i es va enfrontar amb les seues principals institucions: església i exèrcit. Temps de resistència i lluita per l’alliberament de les dones i de les diferents nacionalitats de l’Estat espanyol, per la llibertat, la justícia i la cultura, per la República i una vertadera democràcia.

En mig d’un temps de greu crisi econòmica – la crisi del 29, tan greu si més no que la dels nostres dies-, es sentí amb força la veu dels que vivien en la fam i la misèria. I quan va vindre la reacció el 18 de juliol, el poble treballador la va aturar i va resistir amb valor i dignitat el feixisme europeu tot plegat –Franco, Salazar, Hitler i Mussolini- al llarg de tres anys de lluita i revolució social concentrades en el seu crit de ¡No pasarán!

Tot s’acabà aquell 1 d’abril de 1939, quan les oligarquies de sempre assoliren els seus últims objectius militars. Des d’eixe moment feren callar qualsevol clam de llibertat i justícia amb una gran genocidi al llarg de 40 anys de dictadura franquista. Després van garantir la restauració borbònica i la seua impunitat amb el pacte d’oblit de la Transició.

Moltes de les víctimes del feixisme són a les fosses comunes del Cementeri de València, entre les que es troben les més grans d’Europa. Els registres recullen més de 26.000 persones soterrades a 5 fosses comunes entre el 39 i el 45, amuntegades en forats profunds que s’anaven omplint ràpidament d’afusellats, apallissats i morts de fam, fred i misèria.

Estem molt lluny de saber la dimensió exacta d’aquell genocidi i les autoritats i institucions volen que la veritat es mantinga oculta per sempre sota una llosa de silenci i d’oblit, ben tancada pel pes dels hereus dels genocides, que encara ocupen les més altes instàncies del poder. Eixa és la realitat d’un sistema continuador del franquisme que mai l’ha condemnat, que menysprea la memòria de les víctimes i defensa la seva impunitat.

A Espanya no ha existit cap procés de recuperació de la memòria. La Llei d’Amnistia de 1977 l’avortà abans de nàixer; llei de punt i final que impedix jutjar els culpables i atorga el perdó als botxins. Per això els tres partits del règim del 78 s’han oposat aquest dies a la seua reforma per tal d’obrir la condemna dels crims franquistes.

Així doncs continua la permanent ignomínia dels desapareguts i dels morts a les fosses comunes –milers de víctimes sense culpables, com a Paterna. Continua impune l’horror dels xiquets i xiquetes furtats a les mares durant el franquisme, fets des de 1940 quan el psiquiatra del Règim, Antonio Vallejo-Nájera legitimava el robatori dels fills i filles de les mares represaliades perquè no es contagiaren de la greu malaltia de tindre uns pares rojos. Més i més milers de víctimes, sempre sense culpables. La llista de crims impunes seria interminable.

La lluita, però, continua: la querella argentina impulsada des del Jutjat Federal nº1 de Buenos Aires està fent sentir la veu de les víctimes i assenyalant els botxins, torturadors i assassins que regnaren als carrers, a les comissaries i a les presons d’homes i dones abans i després de la mort del dictador. De cada dia apareixen nous querellants, de cada dia els jutges espanyols s’esforcen a ignorar-los.

En l’àmbit científic de la Universitat i, sobre tot, en l’àmbit polític que encapçalen les famílies de les víctimes i les organitzacions memorialistes, hui proliferen els moviments de recuperació de la memòria per tot arreu de l’Estat. Pugnant contra les dificultats imposades des de dalt per 80 anys de por i mentides, la veritat va sortint a la llum i ens va mostrant les dimensions del genocidi.
Dins d’aquest moviment imparable continua també la lluita de les nostres plataformes per recuperar la memòria de totes les víctimes soterrades a les fosses del Cementeri General de València, que durant mes de vint-i-quatre anys l’Ajuntament dirigit pel Partit Popular, va intentar esborrar.

A 42 anys de la mort de Franco, el Govern del Partit Popular –el seu hereu directe-, amb la complicitat vergonyosa dels que pacten amb ell, s’esforça per impedir el coneixement de la veritat. Moltes promeses ha incomplit el Senyor President, però no aquesta: “ni un euro para la memoria”.

Ara que les contradiccions, la corrupció i el desprestigi del postfranquisme són cada dia més evidents, tot i que intenta defensar-se amb lleis cada vegada mes brutals i amb mentides més grosses, tornem a exigir que es trenque el silenci sobre aquest genocidi, denunciat, fins i tot, per l’ONU i diverses organitzacions internacionals de defensa dels drets humans.
Per tot açò reivindiquem:

– L’anul.lació de la Llei d’Amnistia del 77.
– Que les institucions de l’Estat es facen responsables de investigar i perseguir els crims del franquisme i de tornar a les víctimes la justícia que un altre Estat els va furtar. No és qüestió de recuperació moral, de memòria familiar ni de sentiments: és una obligació política, estatal, de raó i justícia.
– Considerem que mereix menció especial la responsabilitat en els crims franquistes de l’Església Catòlica, que es va beneficiar –i continua beneficiant-se- dels privilegis i el patrimoni que el nacional-catolicisme li va atorgar per beneir “la Creuada”, justificar els assassinats indiscriminats, donar suport a la dictadura fins a l’últim dia i adoctrinar al poble oprimit en la fe, la resignació i la caritat, en contra de la raó, la rebelió i la justícia.
– Reivindiquem també la localització i judicialització de totes les fosses comunes del franquisme i l’exhumació, si cal, sota la responsabilitat de l’Estat. No més tombes plenes de morts sense nom per tot arreu l’Estat.
– Exigim l’anul.lació de totes les accions repressives del règim franquista i els seus tribunals especials: Consells de guerra, Tribunal contra la maçoneria i el comunisme, Tribunal d’Ordre Públic, Tribunal de Responsabilitats Polítiques, i també la nul.litat de les seues resolucions i condemnes.
– Que sense més retard ni excusa es lleven tots els símbols franquistes de tots els llocs públics i es condemnen els actes d’exaltació franquista.
– Que es reconega el robatori de bebès com un problema d’Estat i es promulguen lleis que permeten la persecució i judici dels culpables.

No podem oblidar que València va ser de les últimes ciutats en caure sota les botes dels feixistes; que ací i al port d’Alacant es van refugiar els últims perdedors, i que després València va ser una immensa presó, quasi un camp d’extermini.
Amb aquest acte, recordem les vides trencades i els cossos mal soterrats de més de 26.000 persones que omplin les fosses comunes d’aquest Cementeri de València: víctimes directes i indirectes d’una postguerra interminable i cruel per als perdedors, mentre els guanyadors alçaven la mà amb el salut feixista i proclamaven a crits els “anys de la victòria i de la pau”.
Volem que les nostres víctimes siguen reconegudes. Volem per a elles respecte i reconeixement. Volem tots els seus noms.

¡NI OBLIT, NI PERDÓ. MEMÒRIA, JUSTICIA i REPARACIÓ!