El proper dissabte 16 d’Abril a les 10:30 es celebrarà l’homenatge anual a les víctimes del franquisme amb una desfilada cívica que s’iniciarà a la porta del cementeri de València i a la que assistira la Colla de Tabal i Dolçaina de la Societat Coral El Micalet, la Colla Dolçainera Estrela Roja de Benimaclet i el cantautor Borja Penalba..
Fa 85 anys que el poble va fer tremolar el poder sustentat en institucions com l’església, l’exèrcit o la indústria d’explotació obrera. Temps de lluita, d’unitat i alliberament de dones i homes que mantingueren ferma la seua identitat front a la imposició – i que durant tres anys van resistir a la fam i la misèria del feixisme – fins que l’1 d’abril del 1939, aquest assolí el seu objectiu amb una gran massacre soterrada baix 40 anys de dictadura i sota l’oblit de la Transició.
Les víctimes del feixisme encara hi són a les fosses comunes de cementiri de València, entre les que es troben les més grans d’Europa. Els registres recullen més de 26.000 persones amuntegades en forats cada cop més profunds a cada afusellament, tortura, linxament i morts per fam i malalties
Estem molt lluny de conèixer la dimensió real d’aquell genocidi. Encara avui ressonen els cognoms dels genocides i els seus descendents ocupen les més altes instàncies des d’on l’intenten ocultar-lo per sempre. Aquest sistema continuador mai no ha condemnat el franquisme, on fer-ne apologia i menysprear la memòria de les víctimes és una de les seues llibertats.
La Llei d’Amnistia del 1977 és el punt i final que desempara i oblida les víctimes impedint la judicialització dels culpables i atorgant el perdó als botxins. La Llei de Memòria Històrica del 2007 renova els pactes d’oblit de la Transició. L’arxiu de la demanda presentada pel Fòrum de la Memòria del País Valencià davant la Cort Europea dels Drets Humans d’Estrasburg, posa de relleu la connivència de les democràcies europees amb el franquisme. El vergonyós procés dels xiquets i xiquetes furtats durant la dictadura, centrat en els casos posteriors al 1960, és altre intent per ocultar aquells fets a l’empara de la llei Vallejo-Nájera del 1940, que legitimava el robatori de fills i filles de la gent represaliada.
Però la lluita continua: al sumari argentí impulsat des del Jutjat Federal nº1 ressona la veu de les víctimes que assenyala als botxins, torturadors i assassins que operaren als carrers, a les sales de tortura de les comissaries i als alts centres de poder, abans i després de la mort del dictador. La lluita continua amb la memòria de les víctimes soterrades a les fosses del Cementeri General de València i que l’Ajuntament ha intentat esborrar esforçant-se en bloquejar i retardar el coneixement de la veritat. Però, malgrat les dificultats, la veritat veurà la llum amb treballs com el del Fòrum de la Memòria del País Valencià per mostrar les dimensions reals d’aquell genocidi.
Les contradiccions i el desprestigi del post-franquisme es fa més evident a cada cop que exigim acabar amb la desempara de les víctimes i la seua gent. És hora de la Comissió de la Veritat per posar fi a la destrucció de restes i indicis, és hora d’obrir els arxius, de recollir tots els testimonis i atribuir responsabilitats – inclosa l’Església Catòlica que recolzà la dictadura fins l’últim dia a canvi de privilegis i patrimoni.
És hora d’un protocol judicial i forense per posar en marxa exhumacions i acabar amb els centenars de tombes sense nom ni memòria. És hora de traure a la llum totes les vides trencades i soterrades a les foses del Cementiri General de València – ciutat que es resistí al feixisme fins a l’últim dia de guerra i que farcida de convents, esglésies i hospitals convertits en centres de reclusió, estigué a mig camí entre el gueto i el camp d’extermini –.
Volem memòria i no el vergonyós monòlit erigit per a equiparar als botxins amb les seues víctimes.
Volem que les víctimes siguen on han de ser. Volem el seu record. Volem respecte i reconeixement.
Volem, per sempre, tots els seus noms.
Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)
[16A] Homenaje a las víctimas del franquismo en el cementerio de València
El próximo sábado 16 de Abril a las 10:30 se celebrará el homenaje anual a las víctimas del franquismo con una desfilada cívica que se iniciará en la puerta del cementerio de València y a la que asistira la Colla de Tabal i Dolçaina de la Societat Coral El Micalet, la Colla Dolçainera Estrela Roja de Benimaclet y el cantautor Borja Penalba.
Hace 85 años el pueblo hizo temblar el poder sustentado en instituciones como la iglesia, el ejército o la industria de explotación obrera. Tiempos de lucha, de unidad y liberación de mujeres y hombres que mantuvieron firme su identidad frente a la imposición – y que durante tres años resistieron al hambre y la miseria del fascismo – hasta que el 1 de Abril de 1939, éste logró su objetivo con una gran masacre enterrada bajo 40 años de dictadura y con el olvido de la Transición.
Las víctimas del fascismo aún yacen en las fosas comunes del cementerio de València, entre las que se encuentran las más grandes de Europa. Los registros recogen más de 26.000 personas amontonadas en agujeros cada vez más profundos con cada fusilamiento, tortura, linchamiento y muertes por hambre y enfermedades.
Estamos muy lejos de conocer la dimensión real de aquel genocidio. Aún hoy resuenan los apellidos de los genocidas y sus descendientes ocupan las más altas instàncias desde donde intentan ocultarlo por siempre. Este sistema continuador nunca ha condenado el franquismo, donde hacer apología y despreciar la memoria de las víctimas es una de sus libertades.
La Ley de Amnistía de 1977 es el punto y final que desampara y olvida a las víctimas impidiendo la judicialización de los culpables y otorgrando el perdón a los verdugos. La Ley de Memoria Histórica de 2007 renueva los pactos de olvido de la Transición. El archivo de la demanda presentada por el Fórum de la Memòria del País Valencià ante la Corte Europea de Derechos Humanos de Estrasburgo, pone de relieve la connivencia de las democrácias europeas con el franquismo. El vergonzoso proceso de los niños y niñas robadas durante la dictadura, centrado en los casos posteriores a 1960, es otro intento por ocultar aquellos hechos al amparo de la ley Vallejo-Nájera de 1940, que legitimaba el robo de hijos e hijas de la gente represaliada.
Pero la lucha continúa: en el sumario argentino impulsado desde el Juzgado Federal nº1 resuena la voz de las víctimas que señala a los verdugos, torturadores y asesinos que operaron en las calles, en las salas de tortura de las comisarías y en los altos centros de poder, antes y después de la muerte del dictador. La lucha continúa con la memoria de las víctimas enterradas en las fosas del Cementario General de València y que el Ayuntamiento ha intentado borrar esforzándose en bloquear y retrasar el conocimiento de la verdad. Pero a pesar de las dificultades, la verdad verá la luz con trabajos como el del Fòrum de la Memòria del País Valencià para mostrar las dimensiones reales de aquel genocidio.
Las contradicciones y el desprestigio del post-franquismo se hace más evidente cada vez que exigimos acabar con el desamparo de las víctimas y de su gente. Es hora de la Comissión de la Verdad para poner fin a la destrucción de restos e indicios, es hora de abrir los archivos, de recoger todos los testimonios y atribuir responsaibilidades – incluida la Iglesia Católica que apoyó la dictadura hasta el último día a cambio de privilegios y patrimonio.
Es hora de un protocolo judicial y forense para poner en marcha exhumaciones y acabar con los centenares de tumbas sin nombre ni memoria. Es hora de sacar a la luz las vidas rotas y enterradas en las fosas del Cementerio General de València – ciudad que se resistió al fascismo hasta el último día de guerra y que repleta de conventos, iglesias y hospitales convertidos en centros de reclusión, estuvo a medio camino entre el gueto y el campo de exterminio –.
Queremos memoria y no el vergonzoso monolito erigido para equiparar a los verdugos con sus víctimas.
Queremos que las víctimas estén donde deben estar. Queremos su recuerdo. Queremos respeto y reconocimiento.
Queremos, para siempre, todos sus nombres.
Federación Local de Valencia
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)